Durant una temporada canviaré la manera de fer el bloc per tractar diferents temes com el d'avui:
Aquest text va a una persona que per molt que sàpiga que no ho llegirà us ho transmeto a vosaltres:
Des de la primera vegada que vaig veure les teves pupil·les brillar d'una manera diferent tenia molt present que això seria eternament. Que m'anava a enamorar completa i irrevocablement de tu. Sabia que no serioses un noi més.
Et necessito mes que a tot T'estimo, ho sento per dir aquestes paraules tan pobres, però com definir una cosa que és totalment inexplicable? Adona't, vine i mireu-me. Estúpid ¿perquè no vens? Vull abraçar al teu càlida somriure i sentir tocar el cel a l'estar a la mateixa sala que tu. I veure com els teus ulls transmeten l'energia i felicitat que em mantenen fort. Perquè les nostres vides són tan diferents?
Fa mal; encara que no facis res, fa mal. A mesura que passa el temps, et vull més, i és que fa mal mirar-te i no tenir-te. Imaginar amb mi, només imaginar. I ja em vaig acostumant a viure així. He après a conformar-me amb això de "es mira però no es toca", i la meva tovallola ha fregat moltes vegades la terra. Però amb el pas del temps, vaig aprendre quin és el més gran dels errors que vaig cometre: intentar treure del cap el que no surt del cor.
Aquest text va a una persona que per molt que sàpiga que no ho llegirà us ho transmeto a vosaltres:
Des de la primera vegada que vaig veure les teves pupil·les brillar d'una manera diferent tenia molt present que això seria eternament. Que m'anava a enamorar completa i irrevocablement de tu. Sabia que no serioses un noi més.
Et necessito mes que a tot T'estimo, ho sento per dir aquestes paraules tan pobres, però com definir una cosa que és totalment inexplicable? Adona't, vine i mireu-me. Estúpid ¿perquè no vens? Vull abraçar al teu càlida somriure i sentir tocar el cel a l'estar a la mateixa sala que tu. I veure com els teus ulls transmeten l'energia i felicitat que em mantenen fort. Perquè les nostres vides són tan diferents?
Fa mal; encara que no facis res, fa mal. A mesura que passa el temps, et vull més, i és que fa mal mirar-te i no tenir-te. Imaginar amb mi, només imaginar. I ja em vaig acostumant a viure així. He après a conformar-me amb això de "es mira però no es toca", i la meva tovallola ha fregat moltes vegades la terra. Però amb el pas del temps, vaig aprendre quin és el més gran dels errors que vaig cometre: intentar treure del cap el que no surt del cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada